Corria l'any 1968 quan al pobre Joan Manel Serrat, un dia com avui, li obligaven a cantar en castellà si volia anar al concurs d'Eurovisió. Ell s'hi va negar i la seva cançó, el famós La, la, la, és interperetada per Massiel qui vaguanyar el concurs, cosa que ens han recordat fins quedar-ne ben tips.
El fet és que el català fou represaliat coma llenuga en un context que certament, tampoc calia esperar res més, eren temps de dictadura i era el pà que s'hi donava. Sorprén, o no, el fet que gairebé 43 anys després, és a dir, aquest mateix dimarts, quan al Congrés dels Diputats a Madrid es debatia sobre l'ús de les llengües minoritàries (així van decidir batejar-les allà) a la càmera, aquestes fossin un cop més represaliades, menystingudes i en definitiva humiliades.
Diputats gallecs, bascs i catalans feren servir el galleg, l'euskera i el català, no sense rebre la corresponent advertència del president del Congrès lògicament... però el més curiós és que les seves aprauels van quedar recollides al diari de sessions com "palabras que no se entienden". Doncs no senyors diputats, no són paraules que no s'entenen, són paraules senzilles, i per què no, tendres.
Qui li havia de dir al pobre Serrat que 43 anys després una altra cançó seva podria servir per il·lustar, encara que sigui amb el títol, la situació viscuda per la nostra llengua, una vegada més.
El fet és que el català fou represaliat coma llenuga en un context que certament, tampoc calia esperar res més, eren temps de dictadura i era el pà que s'hi donava. Sorprén, o no, el fet que gairebé 43 anys després, és a dir, aquest mateix dimarts, quan al Congrés dels Diputats a Madrid es debatia sobre l'ús de les llengües minoritàries (així van decidir batejar-les allà) a la càmera, aquestes fossin un cop més represaliades, menystingudes i en definitiva humiliades.
Diputats gallecs, bascs i catalans feren servir el galleg, l'euskera i el català, no sense rebre la corresponent advertència del president del Congrès lògicament... però el més curiós és que les seves aprauels van quedar recollides al diari de sessions com "palabras que no se entienden". Doncs no senyors diputats, no són paraules que no s'entenen, són paraules senzilles, i per què no, tendres.
Qui li havia de dir al pobre Serrat que 43 anys després una altra cançó seva podria servir per il·lustar, encara que sigui amb el títol, la situació viscuda per la nostra llengua, una vegada més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada