m'esperes?

Va agafar la jaqueta i tot i ser estiu se la va posar. La cadira l'esperava al carrer com cada matí, la vida també, com cada dia. 

I la vida va passar per davant seu tal i com tenien pactat, ella puntual, ell mudat i amb la cara neta. Ell va somriure cada gràcia que ella va fer. Va plorar cada ensurt que li va donar. Ell li va ser fidel fins el darrer dia i ella el va acaronar fins el darrer alè.

Demà ell no va tenir fred tot i ser estiu. La jaqueta es va quedar al penjador i la vida va ser qui el va esperar impacient al carrer. I ella va decidir no passar com havia fet fins llavors. Ella va decidir que s'aturava en aquella cantonada d'aquell carrer confiant que acabaria eixint.

No ho va fer. Potser ahir.